Sobre l'autor

“Qui sóc jo? Com sóc jo?”, es preguntava l’escriptor, poeta i dramaturg Salvador Espriu, renovador del noucentisme català i nascut el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners, de família originària d’Arenys de Mar. La seva obra més coneguda és La pell de brau, però també destaquen, de la seva àmplia llista de publicacions, El cementiri de Sinera i El caminant i el mur. Va rebre moltes distincions, com el Premi Ciutat de Barcelona i el premi Crítica Serra d’Or, i va ingressar a la Reial Acadèmia de Bones lletres.

“La meva poesia pretén ser difícil però clara”, explicava un Salvador Espriu autodidacte, que mai no va poder estudiar el català. “Ho he fet al meu aire i amb un esforç terrible, enorme”. Creia que l’aprenentatge de la seva llengua era un camí que no acabaria mai. “Jo només em considero un simple artesà de la llengua, un aprenent”. L’únic mestre que reconeix és l’escriptor català Joaquim Ruyra (1858-1939), definit per Espriu com “potser el més gran escriptor que de qualsevol llengua fins avui he conegut”.

La infància de Salvador Espriu va ser tranquil·la i despreocupada fins que va fer els nou anys. Ell i els seus quatre germans van patir una epidèmia de xarampió que, en el cas del poeta, va suposar-li romandre postrat al llit durant tres anys. El camp respiratori li va quedar afectat, i una complicació tuberculosa pulmonar ocasionà diverses intervencions quirúrgiques que gairebé el dugueren a la mort. La seva germana Isabel va morir d’una complicació neurològica fruit del xarampió a l’edat de set anys, i Espriu ja no tornaria a ser el mateix. “Abans jo era un nen normal, entremaliat, i em vaig convertir en un noi tranquil, reflexiu, a la força”.

Quan va recuperar-se per fi de la malaltia, el seu germà gran, Francesc, de quinze anys, mor. Havia caigut d’una roca al port d’Arenys, i va patir complicacions i septicèmia. A casa seva, la Mort (el poeta l’escrivia en majúscules) era una presència constant: “La Mort se’m va aparèixer amb diferents cares”.

La seva mare, descrita per Salvador Espriu com “d’ànim negre com el carbó, en absolut valenta”, es va vestir de dol i el dugué posat la resta de la seva vida. Diuen que no va ser fins 20 anys més tard que va tornar a riure, quan va néixer el seu primer nét. L’escriptor, davant d’un fet d’aquest calibre, sentia estranyesa i es preguntava com algú podia dur al món una criatura en aquest planeta tan malmès.

Espriu va publicar el seu primer llibre Israel, escrit en castellà, amb només 16 anys, l’any 1929. L’edició va ser de 100 exemplars. L’any següent, va ingressar a la Universitat de Barcelona per cursar Filosofia i Lletres, on va sobresortir pels seus dots de lideratge i va travar amistats que conservaria al llarg de la seva vida: Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Amàlia Tineo, Mercè Montañola i Lola Solà. Va ser llavors quan va escriure la seva primera obra en català, Dr. Ripseu.

L’any 1936 va esclatar la Guerra Civil, experiència que el va marcar profundament i va enfosquir encara més el seu caràcter. Li havien concedit una beca per estudiar egiptologia, però la guerra va impedir que pogués seguir instruint-se. Durant els anys de la guerra, se sentia aliè als dos bàndols, com un “tercer en discòrdia”. Tot i això, Espriu es considera republicà moderat fins el dia de la seva mort, i va seguir escrivint en català tot i la censura que es va establir amb l’arribada del franquisme. Més endavant, va haver de treballar a la notaria del seu difunt pare, experiència que el portà a dir que van ser “els anys més durs i amargs” de la seva vida.

Són quatre, per tant, els aspectes que marquen la vida d’Espriu, també en l’àmbit literari: la malaltia, la mort, la desolació dels seus pares i la Guerra Civil. “Sense tot això, la meva obra no existiria o seria diferent”. Les paraules serveixen, per al poeta, d’antídot, i són la seva pauta per arribar al camí correcte cap a la mort o, com ho anomenava ell, el “ben morir”.

A l’hora d’escriure, el poeta ideava el seu poema de nit, a les fosques, mentre esperava que li arribés la son. L’endemà, quan es llevava, l’escrivia de memòria en un paper, amb la seva lletra meticulosa, pulcra i obsessiva. Després el perfeccionava una i altra vegada, i aquest procés podia durar anys.

L’any 1979 va ser ingressat a la clínica Sant Jordi per un preinfart. La seva salut va començar a davallar, i va tornar a ser ingressat cinc anys més tard, aquest cop a la clínica Quirón. El 18 de febrer de 1985 va tornar a l’hospital i va morir quatre dies més tard, un 22 de febrer, als 71 anys.

Salvador Espriu va ser un poeta absolutament dedicat al poble català, a l’admiració catalana, a la seva llengua i a la seva cultura. Per tot plegat, se’l considera “el poeta del poble”. “He donat la meva vida a les paraules”, fet que reflexa la seva biografia.